SOCIALS

Tema 2 L'atmosfera from Raquel Ibáñez

MAPA POLÍTIC D'EUROPA

MAPA FÍSIC EUROPA

Europa

Europa és el segon continent més petit del món, es troba situat a l'hemisferi nord. Té una superfície de 10.400.000 km2. L'altitud mitjana és de 340 m, és a dir, és fonamentalment pla.

Està compost per 49 països (incloent Rússia i Turquia).

Relleu d'interior

Europa s'organitza entorn d'una Gran Plana Europea central envoltada per diversos sistemes muntanyosos, altiplans i serralades. Destaquen dues planes: Gran Plana Europea (200m) i Plana Russa. Dels massissos i sistemes muntanyosos cal destacar el massís de la Selva Negra i els sistemes muntanyosos de: Pirineus, Alps, Carpats i Caucas. Les muntanyes més altes són: Elbrus (5,642m), Mont Blanc (4,810m) i Mulhacen (3.478).

Relleu de costa

Europa té molts quilòmetres de costa, la qual és molt retallada, alternant les costes altes (Noruega, Escocia, nort d'Espanya) amb les baixes (Holanda, Dinamarca). Presenta multitud de golfs, badies, caps, ries i illes.  

MAPES D'ESPANYA

CLIMOGRAMAS
 

ELS CLIMES D'ESPANYA

El clima i la vegetació from cpnapenyal

LA SEU
  






RAMON LLULL

Ramon Llull, mallorquí de naixement, va viure entre 1232 i 1316 i va ser un escriptor prolífic i polifacètic, que es va expressar en llatí, en català i en àrab. El cor de l’aportació de Llull és el que ell anomenava l’Art: un sistema general d’interpretació de la realitat visible i invisible, que se serveix de tècniques semimecàniques, de notació simbòlica i de diagrames combinatoris. L’Art és el fonament de l’apologètica i forneix una base metodològica única per a tots els camps del saber del segle XIII: de la teologia, a les ciències naturals i humanes.

El seu perfil intel·lectual és complex i atípic: com a filòsof cristià, va desenvolupar creativament materials neoplatònics i aristotèlics; com a místic, ha estat considerat el cappare de la gran tradició ibèrica; com a novel·lista, va ser un dels primers a proposar temes contemporanis; com a apologeta del cristianisme, va promoure escoles de missioners i va concebre un nou mètode per a la conversió. Llull també va ser un dels primers escriptors que va usar la llengua popular, en el seu cas el català, per tractar de temes reservats a la llengua sàvia, és a dir el llatí, com ara la teologia, la filosofia i la ciència.

Ramon Llull (1232-1316) era fill de colons catalans benestants instal·lats a Mallorca amb Jaume I; als  trenta anys va abandonar la vida de cortesà, la poesia trobadoresca, la dona i els fills, per consagrar-se  a la difusió del seu sistema de pensament, que ell anomena Art,  rebut per il·luminació, apte per a la  conversió racional dels infidels al cristianisme. El projecte apostòlic i reformador lul·lià, de la més  alta ambició intel·lectual, tenia unes implicacions polítiques, perquè buscava l’aprovació de l’Església i  necessitava el suport de les monarquies occidentals i de les ciutats mercantils (Gènova o Pisa). El Llibre de contemplació en Déu (1273-1274), la seva primera obra, de dimensions enormes,  anterior al descobriment de l’Art, va ser redactada originàriament en àrab i traduïda després al català i al  llatí. Algunes obres de Llull presenten, a banda de la catalana, versions occitanes, italianes, franceses  i castellanes; la majoria tenen text llatí, sovint amb molts manuscrits. El primer èxit de Llull va ser la fundació d’una escola de missioners franciscans a Miramar el 1276,  finançada pel rei de Mallorca. La voluntat d’introduir l’Art a la universitat va dur Ramon de Montpeller a París (1287-1289), on va  comprovar que la seva proposta xocava contra els hàbits mentals dels professionals de l’escolàstica.   Com a conseqüència d’això, va simplificar i adaptar l’Art, que va passar per diverses etapes.  Destaca el pas de les Arts de la primera fase o Arts quaternàries (1274-1289) a les Arts de la segona fase  o Arts ternàries (1290-1308). Des de diferents punts d’Itàlia, de la Corona d’Aragó i del nord d’Àfrica, amb la inclusió d’un viatge a   Xipre, Llull va continuar la seva tasca intel·lectual i apostòlica, que el 1311 va rebre l’aprovació del  concili ecumènic de Vienne; malgrat això, va acabar retirant-se a Tunis, desenganyat dels prínceps i  dels savis cristians, i enderiat en les darreres de les seves dues centes seixanta-cinc obres. Llull va morir  octogenari a Mallorca. Segons la Vita coetanea, una autobiografia dictada el 1311, tota l’activitat de Llull gira entorn de la   formulació òptima d’una eina racional, capaç de ‘demostrar’  la Veritat, és a dir, el Déu de la Trinitat i  de l’Encarnació, que salva l’ésser humà i dóna raó del món. La Primera fase de l’Art conté l’Art abreujada d’atrobar veritat (1274) i l’Art demostrativa (1283). La  Segona fase de l’Art conté l’Ars inventiva i l’Art amativa (1290), la Taula general (1294), l’Ars  generalis ultima (1305-1308) i la seva versió abreujada l’Ars brevis (1308). La primera fase de l’Art presenta una col·lecció desconcertant de figures (12 o 16, depenent de l’obra),  en què només quatre són del tot bàsiques per al seu funcionament. Hi ha la Figura A o de Déu, amb els seus setze atributs o Dignitats, com els anomena Llull (bondat,  grandesa, eternitat, etc.); la Figura T, amb cinc grups de tres principis cada un (diferència / concordança  / contrarietat, començament / mitjà / fi, etc.), que s’utilitza per comparar altres principis (la bondat de Déu,   per exemple, concorda amb la seva grandesa); la Figura S, amb diverses combinacions d’actes de les tres  potències de l’ànima augustinianes (la memòria  recordant o oblidant, l’enteniment entenent o no entenent i la voluntant amant o desamant), que s’utilitza  per orientar el subjecte investigador en la seva recepció dels arguments proposats; i finalment la  Figura X, amb vuit grups de conceptes oposats (predestinació / lliure albir, ésser / privació,  perfecció / defecte, etc.), que s’utilitza per resoldre contradiccions aparents i per presentar els conceptes   contra els quals s’han de provar els arguments. En l’Art ternària, les figures van ser reduïdes a quatre; fins i tot en aquest cas, atès que les dues últimes   només ofereixen mecanismes per a la formació de combinacions binàries o ternàries de les dues primeres,  la presentació dels conceptes es limitava, de fet, a les Figures A i T, cadascuna reduïdes a nou conceptes. Tot i que aquests conceptes provenen del primer període de l’Art, presenten dues diferències significatives. En primer lloc, ja no s’anomenen Dignitats ni  la Figura A no és la de Déu: els components de les dues figures s’anomenaran ara d’una manera més  genèrica ‘principis’, que només es consideraran Dignitats quan s’apliquen a Déu. En segon lloc, hi ha  una sèrie de definicions basades en la ontologia dinàmica de Llull. Com a conseqüència, aquests principis  ja no són merament el que el lector pensa que són (com succeïa amb els mecanismes comparatius anteriors),  sinó el que fan: “Bonea és aquella cosa per raó de la qual bo fa bé”, o “Diferència és aquella cosa per  raó de la qual bonea, granea e les altres són raons clares e no confuses” A més dels components  d’aquestes dues figures, l’Art ternària afegeix dos altres grups de conceptes centrals per al seu  funcionament. El primer és un grup de deu Regles o Qüestions (Si?, Què?, De què?, Per què? Etc.),  que s’utilitzen per a dirigir i sistematitzar totes les possibles línies de recerca. El segon és un grup de  nou Subjectes (Déu, àngel, cel, home, etc.) que compon una completa escala de l’ésser a la qual es poden  aplicar les tècniques de l’Art. Les dues fases de l’Art van ser, doncs, combinatòries: la primera etapa per a l’obtenció de conclusions  mitjançant la comparació dels seus components bàsics; la segona per a l’establiment d’un sistema que  Llull anomena “mescla”, és a dir, per a l’obtenció de conclusions mitjançant la presència conjunta de  Principis i Regles. Encara cal afegir que, si en l’etapa quaternària alguns components eren presentats com a actius (Déu,  les potències de l’ànima, els elements), així que Llull desenvolupa l’etapa ternària de l’Art aquest  dinamisme s’estén a tots els nivells de l’ésser. Al mateix temps es desenvolupa en un sistema tríadic en  què cada principi es desplega en un component actiu i en un de passiu, ambdós units per un nexe   verbal. Així tenim bonitas (= bondat) desplegat en bonificativus i bonificabile connectats per  bonificare; magnitudo (= grandesa) en magnificativus, magnificabile, magnificare, etc. Atès que, com  s’ha dit, això era aplicable a tots els éssers, Llull va desenvolupar el que Robert Pring-Mill va anomenar  una “visió trinitària del món”. Cada versió de l’Art va acompanyada d’‘obres satèl·lit’ que apliquen els principis generals a una  branca concreta del saber. Una ciència convencional reformulada ‘artísticament’ esdevé ‘nova’, de  manera que Llull va planejar una reforma personal per a la teologia, la filosofia, la lògica, la medicina,   l’astronomia, el dret, la geometria i la retòrica. Llull, però, també va redactar llibres per a un públic laic de formació variada: el Llibre del gentil i dels  tres savis (1274-1276) ensenya a disputar amb els infidels per ‘raons necessàries’ i no ‘per autoritats’,  com feien els dominicans; la Doctrina pueril (1274-1276) és un llibre de pedagogia (catecisme,  ensenyament secundari); el Llibre de l’orde de cavalleria (1274-1276) vol educar religiosament els militars.  Alguns llibres aproximen el lector a l’Art mitjançant exemples organitzats en forma de novel·la: el  Llibre d’Evast e Blaquerna (amb el Llibre d’amic e amat) (1283) i el Fèlix o Llibre de meravelles  (amb el Llibre de les bèsties) (1287-1289); d’altres recorren als procediments de la lírica: el Desconhort (1295), el Cant de Ramon (1300); d’altres, als de la paremiologia (Proverbis de Ramon (1296), Llibre de  mil proverbis (1302)). El recurs als procediments literaris es va refredar després de l’Arbre de ciència (1295-1296), una versió enciclopèdica de l’Art compendiada per un originalíssim recull d’exemples per a la predicació, l’Arbre exemplifical. Amb la Lògica nova (1303) Llull comença a adaptar les seves tècniques demostratives a les normes  més admeses de la seva època: les dels Analytica priora i posteriora aristotèlics, amb els seus  corresponents sil·logismes i teoria de la ciència. En el que és explícitament la darrera versió de l’Art,  l’Ars generalis ultima, Llull mostra com la lògica pot ser inclosa dins l’Art; a partir de la seva següent  estada a París (1309-1311), les tècniques lògiques (amb obres sobre les fal·làcies i altres tècniques  lògiques) són substituïdes cada cop més per les de l’Art. Coetàniament a aquest desenvolupament, Llull comença a escriure sermons i tractats sobre la  compilació de sermons, que han de ser rigiorós i sense concessions al literari: el Liber de praedicatione (1304), amb 108 peces predicables, el Llibre de virtuts e de pecats (1313-1314), amb 182, i l’Art  abreujada de predicació (1313). Algunes monografies lul·lianes només tenen text llatí: el Liber de  significatione (1304), una semàntica artística; el Liber de ascensu et descensu intellectus (1305), una  presentació de la teoria del coneixement, i el Liber de fine (1305), un tractat sobre la croada. Llull va explotar propagandísticament el seu jo literari creant el seu propi personatge: un Ramon penitent,  pobre, vell i menyspreat, que és presentat com el paradigma de l’home que ho ha donat tot per la fe,  boig (‘fantàstic’) als ulls dels conformistes i dels descreguts, savi als ulls de Déu.

  PAÏSOS I CAPITALS D'EUROPA
 Albània                             Tirana
Alemanya                          Berlín
Andorra                             Andorra la Vella
Àustria                              Viena
Azerbaidjan                      Bakú
Bèlgica                              Brussel·les
Bielorússia                        Minsk
Bòsnia i Hercegovina       Sarajevo
Bulgària                            Sofia
Dinamarca                        Copenhaguen
Eslovàquia                        Bratislava
Eslovènia                          Ljubljana
Espanya                            Madrid
Finlàndia                           Hèlsinki
França                               París
Geòrgia                            Tbilisi
Regne Unit                        Londres
Grècia                               Atenes
Hongria                             Budapest
Irlanda                               Dublín
Islàndia                             Reykjavík
Itàlia                                  Roma
Sèrbia                                Belgrad
Letònia                              Riga
Liechtenstein                    Vaduz
Lituània                            Vílnius
Luxemburg                       Luxemburg
Malta                                Valletta, la
Moldàvia                          Chisinau
Mònaco                             Mònaco
Noruega                            Oslo
Països Baixos                   Amsterdam
Polònia                             Varsòvia
Portugal                            Lisboa
Romania                           Bucarest
Rússia                               Moscou
Armènia                           Erevan
República Txeca              Praga
San Marino                      San Marino
Suècia                              Estocolm
Suïssa                               Berna
Turquia Europea              Istanbul
Ucraïna                            Kíev
Vaticà



COM FER UN CONNECTA
la següent és l'estrucutura anterior i posterior del connecta que realitzarem:
 
Material que necessitarem:
- Base de fusta, cartró rígid, metacrilat... tamany A3 
- Bateria de petaca de 4.5 Volts
- Portalàmpades i bombeta

La resta dels materials els portarem els mestres: cablejat, xinxetes, clips, enquadernadors, estany, silicona i eines.
 
MAPES, PLÀNOLS I ESCALES

Escales planols i_mapes1 from cpnapenyal

TEMA II: L'EDAT MODERNA

QÜESTIONARI TEMA 9: L’EDAT MODERNA

1. Cita sis dels esdeveniments més rellevants de l’edat moderna.
1. Aparició de les monarquies autoritàries
2. La ruptura de la cristiandat
3. El renaixement cultural
4. Els grans descobriments geogràfics
5. el desenvolupament del comerç
6. El creixement de la burgesia
2. Quins varen ser els primers sobirans proclamats de la monarquia hispànica? Quin any?   Isabel i Ferran, l'any 1.479
3. Quins territoris formaren part de la corona hispànica en temps dels primers sobirans?  Castella, Aragó, Navarra, Granada, Illes Balears, Sardenya, Sicília, Nàpols, Rosselló i la Cerdanya, Illes Canàries, Melilla, Orà, Trípoli i Bugia.
4. Cita mesures o canvis que introduïren els Reis Catòlics per organitzar el nou estat.                    Unió política i territorial, unitat religiosa, ampliar territoris mitjançant la política matrimonial, administració pública mitjançant consells, millorar la recaptació d'imposts i crearen un exercit professional.
5. Qui i quan va descobrir Amèrica?                                                                                                   Cristòfor Colom, el 12 d'octubre de 1492
6. Explica els tres principals fets que feren possible els viatges cap a Amèrica.
1. Avenços en la navegació
2. Convertir a la fe cristiana altres pobles
3. Obrir noves rutes comercials
7. Qui era Carles I? Quins problemes li causaren la implantació de certes normes per a coronar-lo rei?     Era un net dels Reis Catòlics i fou el successor de la corona. Aparegueren revoltes de les comunitats a Castella i les germanies a València i Balears.
8. Carles I també tingué problemes fora d’Espanya, cita els tres principals.                                          Les guerres amb França, el perill turc i el problema protestant.
9. Qui i quan va succeir Carles I?                                                                                                          Felip II (fill de Carles I) a l'any 1.556
10. Anomena els principal problemes que tingué el successor de Carles I fora d’Espanya.                    Les guerres amb França, els turcs, la independència dels Països Baixos i pirates anglesos.
11. Enumera els territoris que formaven part de l’imperi de Felip II.                                                      Flandes, Comtat Franc, Espanya, Portugal, territoris d'Amèrica, Açores, Madeira, Canàries, Cab Verd, Nols, Sicília, Sardenya, Filipines, territoris d'Àsia i d'Àfrica.
12. A qui es va haver d’enfrontar Felip II dins Espanya?                                                                        Revolta dels moriscs i la revolta Aragó.
13. El segle XVII va ser un segle de grans canvis a Espanya, cita els cinc principals.                        
1. Crisi demogràfica i econòmica
2. Nou sistema comercial (intercanvi amb or o argent)
3. Monarquia absoluta va triomfar
4. Aparició de grups marginals
5. Problemes amb el comerç amb Amèrica
14. Quins foren els reis que governaren durant el s. XVII? Quin estil de govern empraren? Quines conseqüències tingueren sobre el tarannà d’Espanya?                                                                      Felip III, felip IV i Carles II. Empraren un estil de govern autoritari però delegant la seva funció en privats (ministres de la seva confiança que governaven en nom del rei). Les conseqüències  foren la decadència del país.
15. Què vol dir Segle d’Or?                                                                                                                    Període d'esplendor artístic i cultural que durà aproximadament cent anys (1580-1660)
16. Explica breument què és i quan predomina el Renaixement. Característiques principals i exemples de figures destacades i obres de cadascuna.                                                                      El Renaixement predomina durant el segle XVI. Neix a Itàlia, s'inspira en models de Grècia i Roma. Destaquen les línies rectes en l'arquitectura i es cerca la perfecció del cos humà (pintura i escultura). El Greco (pintura) -El entierro del Sr de Orgaz-, Alonso Berruguete (escultura) - el sacrifici d'Isaac-, Juan Herrera (Arquitectura) -El Escorial-. 
17.  Principals característiques del Barroc. Anomena un, o més, personatges destacats i una obra de cadascun dins el camp de l'arquitectura, escultura, pintura i música.                                                 Es desenvolupa durant el s XVII a Espanya. Va néixer a Itàlia. S'empren línies corbes i ornamentades en l'arquitectura. Es cerquen els contrasts entre les ombres i el llum. Es cerca el moviment en pintura i escultura. Velázquez -Las menines- Murillo -Al·lota amb flors_ (pintura), Gregorio Fernández i Alonso Cano (escultura), germans Xoriguera (arquitectura)
18. Per què es desenvolupà la guerra de successió? Què suposà per a Espanya?                                   Perquè Carles II va morir sense descendència i sorgí un conflicte d'interessos entre diferents regions del territori nacional, uns volien la continuïtat de la branca dels Àustries i els altres dels Borbons. Accedir a la corona Felip V suposà la pèrdua dels territoris europeus que quedaven al seu poder i també cedir Gibraltar i Menorca a gran Bretanya.
19. Anomena els reis del segle XVIII.                                                                                                    Felip V, Ferran VI, Carles III i Carles IV.
20. Qui fou Francisco de Goya? Característiques i obres destacades.                                                      Pintor més destacat del s XVIII. Va néixer a Saragossa. Va pintar molts personatges (Família de carles IV) i esdeveniments històrics (Fusellament del tres de maig). També es va interessar per les classes populars (com vivien, com es divertien, ex. El berenar a la vorera del Manzanares).
21. Anomena els dos o tres principals esdeveniments que tingueren lloc a les Illes Balears al s. XVI. 
1. Germanies (revolta popular contra Carles I)
2. Els turcs (invasions i pirateig)
22. Explica breument els trets fonamentals dels s. XVII i XVIII a les Balears en els camps:
1. s XVII                               s XVIII                
1. Demogràfic:           estancament                /
2. Econòmic:              Profunda crisi             /
3. Artístic:           Va sortir de la crisi             /
4. Polític:                                                       /
5. Lingüístic:                                                  /

L’edat moderna from Col.legi Sant Andreu

CARLES I
FELIP II

Auge i decadència de l’Imperi espanyol
1-Auge
L’Imperi universal de Carles V
A la mort d’Isabel la Catòlica (1504) li va correspondre la corona de Castella a la seva filla Joana
(1479-1555), casada amb Felip d’Hasburg (Felip el Bell, 1478-1506), duc de Borgonya i comte de
Flandes, fill de Maximilià, emperador de Sacre Imperi Romanogermànic, mentre que Ferran el
Catòlic continuava essent rei d’Aragó.
Però la nova reina de Castella, sembla va donar proves d’incapacitat per governar, mentre que
Felip va morir prematurament; després d’això, Ferran d’Aragó i el cardenal Cisneros,
successivament, van exercir la regència de Castella fins a la majoria d’edat de Carles d’Habsburg
(1500-1558), fill de Joana i Felip; Joana va ser recluïda a Tordesillas fins a la seva mort.
Per la seva part, Ferran el Catòlic s’havia tornat a casar, amb Germana de Foix; en tenir un fill,
aquest podria haver heretat la corona d’Aragó sino hagués mort; aquesta va passar doncs, a
Carles, tornant a tenir les corones un mateix sobirà de la poderosa casa dels Habsburgs (Àustries).
L’any 1416, Carles era proclamat rei. La seva herència era immensa:
Per part de la seva mare i el seu avi rebia les corones de Castella i Aragó, aquest darrer, a més dels
regnes d’Aragó, València i Mallorca i el principat de Catalunya, comprenia també Nàpols, Sicília,
Sardenya i els comtats de Rosselló i la Cerdanya; amb la corona de Castella rebia també Amèrica.
Per part de pare, rebia els dominis dels Països Baixos, Flandes, Artois, el Franc Comtat, Borgonya
(territoris que Felip havia heretat de la seva mare, Maria de Borgonya) l’arxiducat d’Àustria.
A la mort del seu avi Maximilià, va ser nomenat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Així
doncs, fou Carles I de Castella i d’Aragó i Carles V de l’Imperi alemany.
Durant el seu regnat prosseguí la conquesta i colonizació d’Amèrica, amb personatges com Hernán
Cortés o Pizarro i es va donar la primera volta al món amb Magallanes i Elcano.
Comunitats de Castella
La guerra de les Comunitats de Castella va ser una revolta que va esclatar a Castella a principis del
regnat de Carles I, que arribà al seu nou regne el 1517.
Causes
Carles I, que havia viscut a Flandes fins aquell moment, no parlava castellà, era molt jove i estava
envoltat d’un grup de consellers flamencs, com Chièvres o Adrià d’Utrecht (futur papa Adrià VI);
molts dels nous vinguts eren corruptes, i anaven a enriquir-se.
Amb tot això, i a la mort del seu avi Maximilià, Carles fou elegit emperador del Sacre Imperi;
necessitava diners, i per això, convocà corts a Santiago de Compostela i després a La Corunya, on
anava a embarcar-se cap Alemanya. Designà Adrià d’Utrecht com a regent.
La petició de diners no podia ser més inoportuna, doncs venia en un moment de males collites i
penúria econòmica; els fabricants de la llana demanaven un increment de la quota enfront els
privilegis de Burgos; a més, l’elecció de Carles com a emperador, feia témer un paper secundari de
Castella.
1
La indignació davant l’actitud del rei i dels seus consellers provocà l’anomenat alçament dels
comuneros, o guerra de les Comunitats(1520-22) el qual tenia cap a principals caps a Juan Bravo,
Juan de Padilla, Francisco Maldonado i Maria Pacheco, esposa de Padilla, la qual prengué el
comandament de la revolta a la mort del seu marit. El gruix dels revoltats, en principi, estava
format per hidalgos de la petita noblesa castellana i per membres de les classes mitjanes urbanes.
La revolta
Diverses ciutats castellanes es van afegir a la sublevació de les Comunitats (Toledo, Segòvia, Àvila,
Burgos).
A la junta d’Avila de 1521, els comuneros reclamaven: anular les subvencions concedides al rei;
tornar a les formes tradicionals castellanes per recaptar impostos; l’elecció dels càrrecs municipals
pels veïns; impedir la sortida de diners de Castella; elegir castellans per els càrrecs del regne,
inclosa la regència.
Una de les principals esperances del revoltats fou la reina Joana la Boja, reclosa a Tordesillas, a la
que volien restituir com a reina, però ella es negà a firmar cap document.
A la revolta urbana s’afegí una revolta antisenyorial, dels pagesos contra els senyors, el que va
provocar que l’aristocràcia prengués partit per la monarquia contra els sublevats.
Això va facilitar les coses al regent, Adrià d’Utrecht, i l’exèrcit real derrotà de manera contundent
els comuneros a la batalla de Villalar (1521), essent executats al dia següent Padilla, Bravo i
Maldonado; no obstant, la resistència continuà encara un temps més a Toledo, encapçalada per
Maria Pacheco, que finalment va fugir a Portugal.
El rei atorgà un perdó general l’any 1522, però establí un sistema d’indemnitzacions que havien de
pagar les ciutats sublevades.
Conseqüències
Les ciutats obligades a pagar indemnitzacions varen patir una onerosa càrrega econòmica, que
dificultà o impedí el desenvolupament de la indústria dels teixits de llana.
En canvi, la monarquia i el poder del rei en sortiren reforçats; no tans sols en el seu autoritarisme
enfront les antigues llibertats de Castella, sino el la seva concepció d’un imperi universal, no
només castellà.
Les Germanies de València
Les Germanies de València (1519-1523), va ser una revolta paral.lela en el temps a les Comunitats
castellanes, iniciada en la ciutat de València, va tenir un caire antisenyorial.
Causes
Les Germanies eren unes milícies urbanes que tenien permís per dur armes i defensar-se contra la
pirateria procedent del nord d’Àfrica, que constituïa un greu problema. El 1519, davant una
epidèmia de pesta, la noblesa i les autoritats abandonaren la ciutat, de la que se’n van fer càrrec
els agermanats, dirigits per Joan Llorens, Guillem Sorolla i Vicent Peris, dins una junta de tretze
homes.
Els agermanats exigien l’elecció democràtica dels càrrecs municipals; la revolta es va estendre i va
pendre un caràcter antinobiliari, els pagesos s’hi sumaren i exigiren una millora en les condicions
dels arrendaments.
La revolta
Al camp es van produir assalts i incendis a les cases dels nobles. A la ciutat de València, el barri
musulmà de València fou incendiat.
2
El rei Carles exigí el desarmament dels agermanats, que ells no van acceptar. Però no podienn fer
front a un exèrcit real, i foren derrotats l’any 1521. Carles I va nomenar Germana de Foix, vídua de
Ferran el Catòlic com a virreina. Es desconeix el nombre exacte d’execucions o el caràcter de les
represàlies que van tenir lloc al llarg dels anys.
Les Germanies de València van tenir el seu ressó a Mallorca, amb motiu de la detenció de set
menestrals, es va formar també una junta de tretze homes que va expulsar el virrei; no obstant els
sublevats mallorquins foren derrotats per les tropes de Carles (1523), i alguns fugiren a Catalunya.
Conseqüències
Com en el cas de les Comunitats castellanes, es va veure reforçat l’autoritarisme de la monarquia.
També el poder i la influència de la noblesa valenciana, fracassant menestrals i pagesos en la desig
de democratitzar la vida política i millorar les seves condicions de vida.
La política europea de Carles V i la seva relació amb la reforma protestant
Com a rei i emperador d’uns dominis extensíssims, Carles creia que era el seu deure el
manteniment d’una monarquia cristiana, amb el Papa com a cap de l’Església (no obstant els
enfrontaments que ell va sostenir contra determinats papes). Per això va arribar a fer front a tres
conflictes:
La reforma protestant
Iniciada dins el Sacre Imperi germànic. Martí Luter (1483-1546), frare alemany, s’havia convertit en
l’iniciador d’un movient d’un moviment de separació del Papat i de l’Església catòlica romana,
movient que ben aviat va arreplegar gran nombre de seguidors, fins i tot entre els nobles
alemanys, i que esdevenia no tan sols un conflicte religiós, sino polític.
L’any 1521, Carles, acabat d’elegir com a emperador del Sacre Imperi, convocà la dieta de Worms,
on Luter va ser convocat a explicar-se, però acabà fugint i fou declarat heretge i pròfug, però el va
slvar la protecció de Frederic de Saxònia.
La prioritat del regnat de Carles V va ser la lluita contra els protestants; malgrat la dieta de Worms,
el protestantisme no va deixar d’estendre’s entre els prínceps alemanys; Carles els derrotà a la
batalla de Mühlberg (1547), però aquesta victòria no va servir de res, i el protestantisme va
continuar la seva expansió, no tan sols per l’Imperi sino per Europa; finalment l’emperador signà
amb els prínceps protestants la Pau d ’ Augsburg (1555) on s’establia que a cada territori hi hauria
la religió del seu príncep.
L ’ amenaça turca
Després de la caiguda de Constantinoble, l’any 1453, l’Imperi turc otomà amenaçava Europa,
especialment per Mediterrani, on en aliança amb els algerians, i fins i tot la col.laboració de
França, era una amenaça constant per les seves incursions al litoral (fins i tot l’any 1558 els pirates
turcoalgerians capturaren ciutadella de Menorca i se’n van endur 3.500 habitants com esclaus).
Va fracassar l’intent d’establir enclaus espanyols al nord d’Àfrica, i l’emperador, submit en altres
conflictes, no va poder acabar amb l’amenaça de turcs i algerians al Mediterrani oriental.
Més èxit va tenir en controlar els turcs que amenaçaven Viena, on acudí en auxili del seu germà
Ferran i amb l’ajut dels prínceps alemanys i molts nobles castellans (1532), el soldà turc es retirà
sense presentar batalla.
La rivalitat amb França
Carles es va veure enfrontat a França pel domini dels territoris de Flandes i Borgonya i també per
la península italiana, especialment pel ducat de Milà.
Carles derrotà el rei de França, Francesc I, a la batalla de Pavia (1525), on el propi monarca francès
fou fet presoner, haven de pagar un elevat rescat per la seva llibertat. Pel tractat de Madrid (1526)
Francesc I renunciava a les seves pretensions sobre el Milanesat, Flandes i Borgonya; després del
3
saqueig de Roma per les tropes imperials (1527), fou signat el tractat de Cambrai (1529), on es
ratificaven les renúncies franceses.
El ducat de Milà quedava incorporat a les posessions de Carles V.
Les guerres que va sostenir l’emperador en els tres àmbits, van fer necessari emprar gran nombre
de recursos econòmics i militars; bona part d’aquells provenien de la plata d’Amèrica, però a la
llarga resultà insuficient, el que va dur a posar més impostos a Castella, mentre el govern es feia
cada cop més complexe i augmentava la burocràcia; es van crear nous consells, com el d’Hisenda,
el d’Estat i el d’Índies. L’emperador es va veure obligat a endeutar-se constantment amb els seus
banquers, com els Fugger.
Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic es vacasar amb la seva cosina Isabel de
Portugal, fet que va suposar que, més endavant el seu fill, Felip II, pogués reclamar la corona
portuguesa a la mort del rei Sebastià. Isabel de Portugal va actuar com a regent de Castella en
absència de Carles.
L’emperador, que al final de la seva vida estava malalt, abdicà de les corones l’any 1556, i morí al
monestir de Yuste l’any 1558.
La monarquia hispànica de Felip II
Així com hem parlat d’un imperi universal de Carles V, el seu fill Felip II (1527-98), malgrat reunir el
major imperi vist fins el moment, exercí el poder des de el centre peninsular, a Madrid i a El
Escorial, viatjant poc, dirigint els seus dominis amb un complicat engranatge burocràtic, de
consells i secretaris. Felip II, com el seu pare, considerava prioritària la defensa del catolicisme.
En plena època de contrareforma, endegada des del concili de Trento (celebrat entre 1545 i 1563)
per enfortir el catolicisme contra la reforma protestant, es va prohibir estudiar en universitats
estrangeres. La Inquisició creà una atmosfera de denúncia i sospita; es començà a exigir la
“limpieza de sangre” (no tenir avantpassats jueus) per determinats oficis. No obstant, va florir una
intensa vida mística. Amb personatges com Teresa de Jesús o Joan de la Creu.
La política europea de Felip II
Enfrontament amb els turcs
Com ja s’ha explicat, els turcs otomans i els algerians, constituïen una seriosa amenaça en el
Mediterrani; els pirates procedents d’Alger assaltaven les costes peninsulars i les illes, fent molt
difícil la vida en el litoral, apoderant-se de béns i persones, les quals eren esclavitzades; l’ordre
dels frares mercedaris recaptava diners per rescaptar captius. La costa va estar envoltada d’un
extens sistema de torres de guaita i defensa.
El perill era tan greu que, durant el regnat de Felip II es va pensar seriosament en evacuar les Illes
Balears; el 1558 una flota pirata assaltà Ciutadella i matà o esclavitzà els seus habitants.
Així doncs, la batalla de Lepanto (1571) en que una flota formada per vaixells de diversos estats (la
Lliga Santa) i comandada nominalment per Joan d’Àustria, germanastre de Felip II (fill de Carles V
fora del matrimoni),va constituir una victòria important contra els turcs i un respir pels habitants
del mediterrani; no va tenir continuïtat, però els turcs, assetjats també per problemes a l’est del
seu propi imperi, donaren una certa treva.
La revolta dels Països Baixos
Fou un dels principals problemes del regnat de Felip II, en el que el monarca assajà tant la línea
dura com la conciliació, sense arribar a resoldre el problema, que va costar ingents quantitats de
vides i era una sagnia per la hisenda del rei.
4
El port d’Anvers era importantíssim per la corona castellana, ja que des d’ell operava la flota de
guerra i arribava i es distribuïa la llana merina castellana.
Els habitants dels Paisos Baixos veien Felip II com un rei, estranger i catòlic, que volia implantar el
acords del concili de Trento, reforçant el catolicisme; quan mostraren la seva disconformitat, Felip
II es mostrà inflexible, i el 1566 esclatà la rebelió, encapçalada pels comtes d’Horn i Egmont,
rebel.lió que fou aixafada de forma sagnant pels tercis espanyols, comandats pel duc d’Alba, Lluís
de Requesens, Joan d’Àustria i Alexandre Farnesi.
El sud dels Països Baixos, catòlics, acabaren acceptant la corona hispànica, mentre que el nord,
que més tard s’anomenaria Províncies Unides d ’ Holanda, continuà lluitant.
Abans de la seva mort, l’any 1598, Felip II nomenà la seva filla Isabel Clara Eugènia com a
governadora dels Països Baixos, junt amb el seu espòs Albert d'Àustria, obrint-se un periode de
pau al territori; en morir Albert l’any 1621, i en no haver tingut fills, els Països Baixos tornaven a la
corona espanyola alhora que es reobria el conflicte. Isabel continuà com a governadora fins a la
seva mort, el 1633.
Relacions amb Anglaterra
Amb Enric VIII d’Anglaterra, de la casa dels Tudor, s’havia separat de Roma,fundant la iglesia
anglicana, de la qual el propi rei era el cap. La seva filla Maria I (1516-58), filla també de Catalina d’
Aragó i neta dels Reis Catòlics, va voler reimplantar el catolicisme. Maria Tudor casà amb Felip II,
però el matrimoni durà poc per la mort de Maria, a la que va succeir la seva germana (de pare)
Isabel I (1526-1603), de idees totalment protestants.
Una de les fites d’Isabel I era convertir Anglaterra en una potència naval; els vaixells anglesos
arribaren a les costes de Nord-Amèrica, i la pròpia reina concedia patents de cors per assaltar els
vaixells espanyols; la seva idea era disputar el domini de l’Atlàntic a la corona espanyola. Isabel
ajudà també als protestants dels Països Baixos.
Felip II decidí enfrontar-se a Anglaterra amb una gran flota, la anomenada Armada invencible,
però aquesta va tornar vençuda i dispersa, constituïnt un gran cop no tan sols militar, sino moral.
Relacions amb França
En temps de Felip II, continuà la rivalitat amb França, heretada del regnat anterior. Els terços del
rei van obtenir una gran victòria a la batalla de Sant Quentin (1557), en memòria de la qual el
monarca fa bastir el monestir de El Escorial. Es signa la pau de Cateau-Cambresis amb Enric II de
França, i Felip II contrau matrimoni amb Isabel, filla del rei francès.
Més tard, les guerres de religió a França, entre catòlics i protestants (hugonots), porten Felip II a
intervenir, donant suport als primers, especialment contra el pretendent protestant al tron Enric
de Navarra, que acabà convertint-se al catolicisme com a Enric IV de França.
Annexió de Portugal
El rei Sebastià I de Portugal (1554-78), morí sense descendècia a la batalla d’Alcazarquivir, al
Marroc, succeint-lo el seu oncle-avi, Enric, que morí també ben aviat. Felip II, com a fill d’una
princesa portuguesa reclamà per a ell la corona d’aquell país, essent proclamat rei l’any 1580.
La incorporació d’aquell regne suposava una immensa ampliació dels dominis de Felip II, ja que
Portugal posseïa un gran imperi colonial, amb enclaus a l’Àfrica, l’Àsia i a Amèrica, el Brasil.
Els primers problemes interns de la monarquia hispànica
La revolta de Las Alpujarras
Els moriscos, al contrari que els conversos jueus, no havien estat objecte de la vigilància de la
Inquisició, i havia existit certa tolerància, volguda o no, envers la conservació de la seva llengua i
costums, i fins i tot molts continuaven practicant secretament la religió islàmica.
5
Això canvia durant el regnat de Felip II, i és possible que el canvi estigués vinculat al perill turc i
algerià; una nova invasió provinent del nord d’Àfrica o del Mediterrani oriental, i una nova
arribada de l’Islam a la Península, no era gens descartable en aquell moment, i molts cristians
veien els moriscos com una mena de “quinta columna”, que hauria recolzat la invasió; sigui just o
no, era una creença extesa. Això s’afegia als odis racials, encara persistents, del temps de la
Reconquesta cristiana; es tractava d’una comunitat no assimilada, una bona part de la qual
habitava la comarca granadina de Las Alpujarras (però també a altres regnes, com València o
Aragó). La monarquia, que havia lluitat contra la implantació del protestantisme dins i fora
d’Espanya, era procliu a creure en l’aparició d’un nou “enemic intern”, que en aquest cas no seria
nou sino l’enemic tradicional.
Les condicions de vida dels moriscos empitjorà progressivament; la indústria de la seda era la base
de l’economia morisca, i es va veure molt perjudicada per la prohibició de les exportacions de
teixits de seda, i després, per notables augments d’impostos sobre aquella. Alhora, s’investigava la
propietat de la terra, i la Inquisició començava a intervenir entre els moriscos.
Els anys 1566-67, es decretà el compliment de les exigències que pesaven sobre la comunitat
morisca, és a dir, l’abandonament de la seva llengua i tradicions, i de la seva religió.
Els intents dels moriscos de suplicar al rei per la seva situació, no prosperaren, i finalment la
rebel.lió esclatà amb força a Las Alpujarras l’any 1568. Malgrat la feblesa de la comunitat, no fou
fàcil sufocar l’aixecament, les lleves havien deixat Andalusia i Castella sense homes; fins el 1570,
no es va poder acabar amb la revolta morisca.
El càstig va consistir en dispersar la mmajor part de la població morisca de Granada, per Castella.
La revolta aragonesa contra Felip II
Antonio Pérez (1540-1611), fou secretari de Felip II, i exercí en el seu moment gran influència
sobre el rei; pertanyia al grup més “liberal” de la Cort, encapçalat pel príncep d’Èboli, mentre que
el grup més partidari de la duresa, tenia com a cap visible el duc d’Alba.
A la mort del príncep d’Èboli, Antoni Pérez inicià alguna mena de col.laboració amb la seva vídua,
la qual es veuria després implicada en els fets que vindrien.
Per alguna raó, Antoni Pérez va voler trencar les relacions entre el rei i el seu germanastre, Joan
d’Àustria, en aquell moment governador dels Països Baixos, i l’acusà de traició; Juan de Escobedo,
secretari de Joan d’Àustria, arribà a Madrid el 1578 per posar en evidència el joc de Pérez, però
llavors, Escobedo fou assassinat per Pérez, tal vegada amb el coneixement del rei.
El rei amagà els fets, en els que possiblement també hi estava implicat, però altres deslleialtats de
Pérez referents a la successió a Portugal, l’obligaren a actuar i ordenà la seva detenció, així com la
de la princesa d’Èboli.
Antonio Pérez va sortir de la presó, i va viure vigilat, però més tard en ser de nou empresonat, va
poder escapar-se (1590) i, en ser la seva família d’origen aragonès, es refugià a Saragossa, sota la
protecció del Justícia Major. Felip II, temerós que el seu antic secretari, depositari de tants secrets
d’estat, pogués escapar, va fer intervenir la Inquisició, però quan Pérez era traslladat cap a les
presons de la Inquisició, el poble es va rebel.lar i el rescaptà dels seus carcellers; després d’aquests
fets, fugí a França (1591).
Les relacions dels rei amb Aragó, especialment amb la noblesa, ja no eren bones des de la dècada
dels 80, i els nobles aragonesos pensaven que el rei amenaçava els seus furs; per la seva part, els
pagesos havien vist empitjorar la seva situació i temien la competència dels moriscos.
Felip II ordenà l’entrada d’una força de 12.000 homes a Aragó, que no trobaren resistència i el
Justícia d’Aragó, Juan de Lanuza, fou executat.
No obstant, el rei va continuar respectant els furs d’Aragó.
6
Economia i societat al segle XVI
Economia


TEMA I

1. l'islam i al andalus from Julia Valera

v
ESQUEMA RESUM DE LA PREHISTÒRIA I LA HISTÒRIA




EIX CRONOLÒGIC